Dia dels Drets Humans: Qui vol ser pobre?

Cap ésser humà vol anar a dormir amb gana, o sense saber si podrà menjar l'endemà. Ningú vol dormir amb fred ni amb goteres a casa. No hi ha persones al món que desitgin viure amb el dubte de si l'endemà podran tenir una mica de diners a la butxaca. O que vulguin viure amb la culpa de no saber si els seus fills podran anar a l'escola, o si els avis podran anar al metge. Ningú vol sentir-se tan desesperat com per contemplar la possibilitat de fer qualsevol cosa per aconseguir diners.

Per als que hem tingut la sort, o les possibilitats, de no haver de viure amb aquestes incerteses ens és difícil mesurar i entendre el nivell d'ansietat que pot comportar viure en la pobresa. Per això ens sembla perillosament pervers quan escoltem, dins del discurs, altament polititzat, del paper que han de desenvolupar les institucions públiques pel que fa a l'atenció a les poblacions més desfavorides, la insinuació, ni que sigui solapada, de que algunes persones són pobres per voluntat pròpia.

L'argument es formula més o menys així: «Com que la societat ofereix molts ajuts públics i assistencials, moltes persones se n'aprofiten de manera que, de fet, gairebé els convé ser pobres per poder-los rebre». «Les polítiques que emfatitzen els ajuts socials −diuen−, el que fan és perpetuar la pobresa, i promouen que uns quants visquin dels nostres impostos. Si no fóssim tan paternalistes amb ells segur que s'espavilarien i farien alguna cosa de profit.»

El repte veritable és aconseguir crear oportunitats per als que, per motius molt diferents i variats, han acabat naixent o vivint en la pobresa.

L'argument no només és perillós sinó també fal·laç, i malgrat això podem escoltar-lo amb certa facilitat a peu de carrer. Les causes de la pobresa són moltes, variades i complexes, però no és de rebut que justifiquem les nostres consciències, i de passada assegurem la nostra comoditat, pensant que ells s'ho han buscat.

La pobresa, la falta de recursos per al desenvolupament humà, i la falta d'educació formal, són el brou de cultiu perfecte per a la desesperació i la recerca de sortides fàcils. Per a aquells que viuen atrapats en aquestes situacions, desposseïts de la seva dignitat, es fa comprensible, i fins i tot moralment justificable, que molts no trobin una altra alternativa que la de ser «pidolaires», en haver deixat de creure en si mateixos. Però no ens enganyem: ningú desitja ser pobre, i ningú aconsegueix una vida còmoda i fàcil demanant ajuts assistencials o pidolant caritat.

Per afrontar el tema de la pobresa es necessita una societat on les desigualtats no siguin socialment acceptades

Des de la nostra experiència, estem convençuts que el repte veritable és aconseguir crear oportunitats per als que, per motius molt diferents i variats, han acabat naixent o vivint en la pobresa. Ja hem apuntat en altres ocasions que part de la resposta passa per tenir accés a una bona educació, ja sigui formal o tècnica, i per oferir serveis públics que millorin situacions de necessitat extrema.

Però, sobretot, per afrontar el tema de la pobresa es necessita una societat on les desigualtats no siguin socialment acceptades, vistes com una cosa normal. Que el CEO (o director general) de Walmart, als EUA cobri 1.188 vegades més que el treballador mitjà de la seva pròpia empresa, o que Jeff Bezos trigui 8,93 segons a guanyar el sou anual mitjà de la meitat dels empleats d' Amazon (28.446$) no deixa de ser un escàndol i la il·lustració grotesca que, en gran mesura, la pobresa és el producte de rebuig d'una societat en la qual es justifiquen el malbaratament i les desigualtats.

Les persones pobres, com tots els éssers humans, tenen els seus límits, les seves mancances, els seus egoismes, les seves rancúnies i els seus moments de frustració. Però també tenen fortaleses, capacitat de lluita, tenacitat, ganes de viure i somnis que volen veure complerts. La responsabilitat de la nostra societat és la de crear oportunitats, abans de caure en la temptació de jutjar les persones que viuen en situacions de pobresa extrema.

És bo recordar-nos, una vegada i una altra, que ningú no desitja ser pobre. Ningú.

‍