Colòmbia no passa per un bon moment. Fa una dècada, la signatura de l'acord de pau entre el Govern i la guerrilla de les FARC es va veure com el pas decisiu que posaria fi al conflicte armat més longeu de l'Amèrica Llatina. Llavors Colòmbia va poder enorgullir-se d'haver dut a terme un procés de diàleg reeixit, modèlic, que l'allunyaria definitivament de la violència.

‍Avui, gairebé deu anys després d'aquells acords de pau, el panorama no és encoratjador...

Al país abunda la sensació que la situació s'està deteriorant amb rapidesa. En diverses regions continuen operant diversos grups armats, com les anomenades dissidències de les FARC —que no acaten l'acord de pau del 2016—, l'ELN i grups afins al paramilitarisme o al narcotràfic, que combaten entre ells, o amb l'exèrcit, pel control del territori. Diversos atemptats recents a Bogotà, a Cali i en altres ciutats han incrementat la sensació creixent d'inseguretat, i semblen indicar que el somni de la pau és avui més lluny que fa uns anys. Per desgràcia, no sembla que el bon propòsit del Govern actual, d'aconseguir una «pau total» a base de dialogar amb tots i cadascun dels grups armats, estigui donant els fruits desitjats. L'aclaparador poder del narcotràfic, en especial, s'alça com un obstacle aparentment insalvable perquè s'aconsegueixi la pau, i, amb ella, la justícia i el desenvolupament al país més desigual de l'Amèrica Llatina.

‍

Aquesta situació té conseqüències per a la vida quotidiana dels colombians i les colombianes. En primer lloc, val a dir-ho, per a les persones que pateixen directament el conflicte armat, les víctimes, les desplaçades i les famílies que han perdut els seus éssers estimats a causa de la violència. Però la situació actual també afecta els qui potser no estan immersos directament en el conflicte, però pateixen en contemplar amb impotència com el seu país no només no millora, sinó que corre el risc real de lliscar per un pendent molt perillós de més inestabilitat, inseguretat, criminalitat i injustícia.

‍

És impossible calibrar l'estat d'ànim d'un país de 53 milions d'habitants. Tanmateix, l'experiència a peu de carrer, parlant amb gent diversa, suggereix que la societat colombiana està inquieta, fins i tot espantada, potser desesperançada.

Colòmbia és avui un país preocupat, en el qual no es respira optimisme.

En aquest context seria fàcil, o fins i tot lògic, pensar que un projecte tan modest i local com el que Sendera i la Comunitat de San Pablo duen a terme al sud de Bogotà és fútil, i que els programes educatius per a nens, nenes, joves, adults i adultes que des del 2018 venim desenvolupant al Centre Comunitari Casa Garavito, al barri El Pesebre de la Localitat Rafael Uribe, pràcticament manquen de sentit. Com poden transformar una realitat tan complexa, amb uns reptes tan formidables?

‍

No obstant això, si bé és cert que l'impacte del nostre projecte és minúscul si el contemplem davant el teló de fons de la situació del país, també és veritat que, segurament, projectes com el de Casa Garavito són ara més necessaris que mai.

‍

Davant la violència creixent, la inestabilitat i l'enorme desigualtat que afecta Colòmbia, el nostre projecte social és realment insignificant. Tanmateix, no ho és per a les setanta dones que aprenen a cosir o a fer les ungles al nostre taller de costura i a les classes de manicura. Ni per a la infància, trenta joves en total, que venen cada dia al programa de reforç escolar, ni per als qui aquí aprenen anglès, música o art, ni per a les cent persones que es beneficien del nostre servei d'atenció psicològica al llarg de l'any, o les que acudeixen a la nostra consulta odontològica.

‍

Tampoc no és irrellevant la nostra tasca per als habitants del carrer d'aquests barris, que venen aquí a dutxar-se, a canviar-se de roba i a esmorzar, o que reben el sandvitx que el nostre grup de persones voluntàries els ofereix durant la Ruta de l'Aguapanela que mensualment ens porta a caminar pels carrers del barri. Ni per a les setanta famílies vulnerables que periòdicament reben una bossa amb aliments bàsics, que els ajuden a arribar a final de mes. Ni per als vint estudiants universitaris a qui oferim una beca perquè puguin continuar amb la seva preparació professional. Ni per a les persones que reben medicaments gratuïts a la nostra farmàcia parroquial.

‍

En realitat, per a les més de 700 persones que d'una manera o altra participen en els projectes de la Comunitat de Sant Pau i Sendera als barris de La Resurrección, Granjas de San Pablo i El Pesebre, aquestes iniciatives no només representen una ajuda per resoldre una necessitat concreta (la beca, l'atenció psicològica, l'aprenentatge, la bossa de menjar...). També són un signe. Un signe d'esperança, avui més necessari que mai, que indica que per molt amenaçadora que ens pugui semblar a vegades la realitat, les persones no podem deixar d'imaginar un futur digne i il·lusionant per a la nostra vida i la de les nostres famílies.

Cada persona adulta i cada nen i nena que rep formació a Casa Garavito, cada estudiant que sol·licita una beca per continuar la seva carrera universitària o cada persona que acudeix al nostre servei d'atenció psicològica per guarir ferides és algú que, d'alguna manera, no s'ha deixat arrossegar pel pessimisme prevalent i diu, amb el seu compromís, que ell o ella encara creu en un futur millor. Potser podríem afegir un parell d'objectius a la llista dels que ja té Casa Garavito: combatre la por i promoure l'esperança.

‍

Farien falta mil, o cent mil Cases Garavito per aixecar l'ànim de tanta gent que avui mira el futur del seu país amb desconfiança i pessimisme, fins i tot amb temor. De fet, a Bogotà i a Colòmbia existeixen infinitat d'iniciatives semblants (promogudes per l'Església, les Juntes d'Acció Comunal, les associacions de veïns...), la qual cosa és un motiu d'alegria. La nostra Casa Garavito vol ser precisament aquest espai d'esperança per a les persones que s'hi apropen. Estic segur que, si continuen venint, és perquè aquí troben motius per dir-li no al temor i al pessimisme.

‍

Aquest article va ser publicat, originalment, a la Revista 2025 de Sendera ONG.

Pots consultar-la i descarregar-la aquí.