A mitjan 2021 vam iniciar un nou projecte a la parròquia La Resurrección, al sud de Bogotà, que des de llavors s'ha convertit en un element habitual de la nostra feina en aquests sectors marginals de la capital colombiana: l'últim dijous de cada mes, amb un grup de voluntaris preparem vuitanta entrepans, omplim una dotzena de termos amb aguapanela (aigua calenta endolcida amb panela de canya de sucre) i sortim, en fer-se fosc, a caminar pel barri.

A mesura que ens anem trobant amb persones que viuen al carrer i persones sense llar que passen la nit a la intempèrie, dormint entre cartons, draps, mantes desgastades i plàstics, els oferim un got calent d'aguapanela i un entrepà, i xerrem una estona amb ells. La majoria són persones drogodependents que han caigut en el consum de substàncies psicoactives, i aquesta és una de les raons per les quals han acabat vivint al carrer. Hi ha homes i dones, persones joves, o molt joves, també adults, i algun que altre ancià. Ens expliquen les seves històries, cap ens deixa indiferents, i ens adonem que la drogodependència no té fronteres de gènere ni d'edat. Anomenem aquesta iniciativa “la Ruta de l'Aguapanela”.

La nostra tasca és, senzillament, anar a l'encontre de les persones que viuen al carrer, oferir-los el mínim consol que representa una mica de menjar i una salutació, i, amb el temps, potser (en alguns casos en què l'amistat creada ho permeti) proposar un itinerari de rehabilitació, per a aquells que ho demanin.

Fa unes poques setmanes, una noia d'uns vint-i-pocs anys a qui ja havíem vist en diverses ocasions ens va manifestar que estava patint un mal de queixal insuportable. La vam convidar a anar a tractar-se, sense cap cost, a la Clínica Dental que tenim a El Pesebre, un dels barris de la parròquia. No va dir que no. Al cap de dos dies, un matí en què la clínica estava oberta, vam anar a buscar-la. La Patricia dormitava entre els seus cartons. Es va desentumir, es va aixecar i la vam acompanyar al consultori. La doctora, no sense certa dificultat, va poder treure-li el queixal afectat. Aquella mateixa tarda, la mirada agraïda de la Patricia, alleujada del dolor, mentre ens repetia “no hi ha paraules, de veritat, no hi ha paraules…” valia tot l'or del món.

La majoria dels voluntaris que participen en la Ruta de l'Aguapanela són adolescents i joves de la parròquia, i no hi ha dubte que aquesta iniciativa també té un component educatiu i pedagògic per a ells: s'adonen de la realitat dels seus barris, i poden veure i tocar, de primera mà, els efectes devastadors que tenen les drogues en aquells que cauen presos del seu encanteri.

Algú podrà pensar que aquesta activitat peca de mer assistencialisme: que no ajuda a transformar la realitat de les persones que viuen al carrer. I que és purament simbòlica: un got d'aguapanela i un entrepà no canvien la vida de ningú. Potser sigui veritat. I, tanmateix, per algun costat s'ha de començar si l'objectiu és acostar-nos a tantes persones que a vegades la societat titlla de “dixables” (terme esgarrifós que mai hauria d'haver-se fet servir per referir-se a un ésser humà).

Potser el nostre gest sigui assistencialista i simbòlic, però si tothom sortís una nit al mes a repartir una mica d'afecte per aquests carrers colpejats per la pobresa i la violència, potser alguna cosa començaria a canviar.

Cada últim dijous, quan acabem la Ruta, estem cansats: han estat tres hores llargues de pujar i baixar pels pendents costeruts d'aquests barris (en els quals no existeixen els carrers plans), carregant bosses i termos, amb fred, a vegades amb pluja… i, tanmateix, cada mes, l'ambient entre els que hem compartit aquesta experiència és fratern i alegre. Ningú es queixa. Al contrari, hi ha una satisfacció sincera per haver invertit una miqueta del nostre temps acostant-nos als més marginats, a persones que per a molts no compten, tractant de ser un signe de misericòrdia per a ells, encara que només sigui amb una salutació, un somriure, una paraula d'encoratjament… i un simple gotet d'aguapanela calenta.

‍