Aquest article es va publicar a la Revista 2024 de Sendera. Pots consultar la publicació completa aquí.

‍

Tot just hem començat l'any 2017, segons el calendari etíop. Sempre em diverteix «tornar» a viure un mateix any una altra vegada i recordar què va passar en el 2017 anterior.

La primera sensació que em produeix reprendre el 2017, 7 anys després, és l'orgull de tota la feina feta i tot el que s'ha aconseguit.

La segona sensació sobre el temps passat és que està ple de paradoxes. Per exemple, en aquests anys la nostra presència a Meki i a les zones rurals s'ha fet més gran (s'han anat consolidant els projectes i l'equip de persones que hi treballem), i alhora ha rejovenit perquè cada vegada hi ha més joves que en formen part.

Aquests anys han estat la història de la presa de consciència de les dones de les nostres comunitats, que ja treballen per transformar i millorar les seves vides, la de la seva família i la de la seva comunitat.

I a poc a poc nosaltres, les de sempre, ja no som les mateixes perquè som més, moltes més. Hem après a passar del silenci a la paraula. A les paraules. A les accions. I això ens omple d'orgull. I el millor de tot és que aquesta història continua.

Amb l'any nou hem començat també els cursos de Formació Professional al centre Kidist Mariam. Han arribat dues estudiants noves de molt lluny. L'Elfenesh, la més jove, em pregunta: «On són les muntanyes a Meki?».

Jo li assenyalo en direcció al llac i li dic: «Aquell pic a l'illa és la muntanya més alta que tenim, el nostre Everest!». Em somriu i em diu que sempre ha viscut envoltada de grans muntanyes, i que per a ella això... no és més que un turó.

Les seves muntanyes em fan pensar, i sí, el nostre turó no és una de les seves muntanyes, però estic convençuda que cada persona tenim les nostres pròpies muntanyes. Cada somni, cada oportunitat, cada projecte és una muntanya.

I a Meki, els nostres projectes són les nostres muntanyes. Ha calgut treballar molt per arribar on som, preparar-se, valorar les necessitats, formar equip, buscar recursos. I tot això ens ha portat a ser ja a la Muntanya. I des del cim de la Muntanya la perspectiva canvia. El que abans semblava gran, imponent... de sobte es veu molt petit. Des del cim veus també altres muntanyes, que sempre hi han estat, però que tu les veus per primera vegada i es converteixen en nous reptes que t'agradaria assolir.

Una muntanya ens ha portat a una altra, un projecte ens ha portat a un altre. Prioritzant sempre el treball amb i per a les dones.

Vam començar portant aigua potable a comunitats, creant el Centre de Promoció de la Dona «Kidist Mariam», construint aules a escoles. Vam continuar fent cursos d'educació en la salut i en la igualtat a les escoles, formant grups d'estalvi, criant cabres lleteres, fent formatges, distribuint ases i carros, cultivant en terres comunitàries. I aquí seguim.

I amb els cursos de cuina vam aprendre que no només ens nodreix el que mengem, també ens nodreix el que pensem, veiem, escoltem i el que sentim. I comences a triar què escoltar, què veure, què sentir.

També comences a valorar altres coses. El que aquí és important en altres països no ho és tant. Aprens a discernir entre l'essencial i l'accessori. I per sobre de tot aprens a treballar en equip. Si tu creixes ajudes a que l'altra persona creixi. Si tu compleixes la teva part, ajudes a que els altres compleixin la seva.

I cada petit pas et porta a una altra muntanya, a un altre projecte. Perquè cada vegada vols que siguin més les persones que en formin part per poder treballar i viure dignament.  

I com en tota muntanya aprens que hi haurà caigudes. I que hi haurà riscos i dificultats, i t'has de preparar per a ells. Però tot i així, moltes tempestes t'arriben sense esperar-les. Des de fa temps cada vegada són més els conflictes a Etiòpia, augmenta la pobresa i la inseguretat… i això influeix en el nostre estat d'ànim i en la feina.

Però els esdeveniments que ens envolten es poden també convertir en ocasions per reforçar la nostra tasca. Perquè és precisament en els moments més difícils quan més hem de treballar. I confiar que amb molta pregària, esforç i constància podrem tirar endavant i ser signe d'esperança per a qui ja l'ha perduda.

Diuen les àvies d'aquí “El que les nostres mares van plantar, nosaltres ho collim”. Som molt conscients que abans de nosaltres ja hi va haver molta feina feta, i perquè sabem tot el recorregut en cadascuna de les nostres muntanyes, volem continuar.

Volem que aquest 2017 ens permeti continuar pujant muntanyes, i pujar-les amb cada vegada més persones. I continuar collint i plantant perquè moltes altres puguin al seu temps recollir i millorar les collites. Perquè volem que la història continuï.

Ens veiem a la muntanya.

‍