A Etiòpia, per fi hem arribat a l'any 2016! L'any passat va ser de traspàs. Vam celebrar l'any nou etíop el 12 de setembre, i no l'11 com en anys anteriors. I amb l'any nou van arribar també nous somnis, il·lusions i esperances.

No són temps fàcils per a molts països del món, ni per a alguns països de l'Àfrica, entre els quals podem comptar Etiòpia. Aquí, el desànim i la incertesa pels conflictes que s'incrementen arreu del país ens afecten, i molt.

Els efectes dels conflictes es reflecteixen en la vida quotidiana, i no es tracta només de les limitacions de l'estat d'emergència que impera a Meki, on vivim. Ens afecta l'augment de la pobresa, la falta de menjar, de feina, de transport, de medicaments... Ens afecta que tantes persones hagin marxat per no tornar, i que la por tantes vegades paralitzi les oportunitats de millora que es començaven a presentar.

Malgrat tot, aquí continuem. Poder superar les dificultats juntes ens fa estar més unides i, plegades, confiem que tot pugui prendre un rumb diferent. Per a millor. I tant de bo sigui aviat.

Moltes de les joves i dones amb les quals treballem són de la zona de Meki. Van tenir el privilegi de créixer en un poble que era petit, i on les famílies es coneixien. Algunes eren parents, d'altres amigues, i van experimentar aquesta seguretat que dona tenir vincles amb altres persones que comparteixen menjar, tradicions i costums. Totes elles van créixer amb un sentit de pertinença, no només a la seva pròpia família, sinó també a la seva comunitat, a la gent del lloc.

Moltes altres dones van anar arribant ja fa temps. Van haver d'adaptar-se a la manera de viure de les famílies de Meki. I ho van fer. Al principi se sentien estranyes, alienes; però, amb el temps, van anar creant nous vincles. Van tenir família, filles/fills i netes/nets que també van créixer amb un sentit de pertinença a la seva comunitat.

No tot va ser fàcil. Les tensions són inevitables, però fins ara s'havien anat superant. Però quan sorgeixen conflictes majors, el sentit de pertinença s'esquerda i assenyala: tu parles aquesta llengua, i tu aquesta altra. De sobte, moltes persones passen a no ser d'aquí ni d'allà. I llavors sorgeixen les pors, les sospites i la fragilitat en les relacions.

En els nostres projectes hi ha persones de Meki i també d'altres parts. Per sobre de tot, ens sentim membres d'una mateixa família. Amb totes treballem perquè no es trenqui el sentit de pertinença a la comunitat, perquè juntes continuem superant les tensions amb les quals vivim. Treballem de valent per cobrir les necessitats i generar feina per a totes, també respecte i dignitat. I acceptació i comprensió. I diàleg, i pau.

Enguany, 449 joves han estudiat cuina, costura i perruqueria al Centre de Formació Professional Kidist Mariam, moltes de les quals ja estan treballant! En tres escoles de la zona rural de Meki, 2.900 estudiants de primària van rebre classes d'educació en igualtat i en salut per prevenir malalties. I 3.450 dones es van reunir cada 15 dies en els seus grups d'estalvi i van demanar préstecs (que ja han tornat) per millorar els seus negocis. Moltes d'elles ara tenen cabres lleteres, horts comunitaris i carros amb ases. Tot això els permet tenir aliments, transportar les seves càrregues i generar ingressos per poder viure i tenir cura de les seves famílies.

No hi ha conflictes entre nosaltres. Són massa les coses que ens uneixen. Volem sanar ferides i continuar construint aquest sentit de pertinença a la comunitat amb la feina del dia a dia, en les tasques conjuntes, en les aspiracions frustrades, en els desafiaments enfrontats i superats, en els èxits i fracassos. La causa comuna, la finalitat comuna que tenim és el que ens uneix. El nostre grau de pertinença a la mateixa causa és el que marca la diferència.

Però per construir aquesta pertinença, les dones hem de sentir-nos reconegudes, escoltades, valorades i preses seriosament. En això portem anys treballant: a generar confiança, donar-los oportunitats i treure el millor d'elles. I a tenir i crear llocs i espais per a la trobada. Llocs per a la paraula i per a l'escolta.

En les nostres reunions, moltes vegades, més important que les paraules en si mateixes és el sentiment amb el qual les diem i l'escolta que s'activa quan mirem i ens miren als ulls. La mirada és amorosa, abastadora, abraça.

També els silencis són molt importants, els silencis són tan eloqüents. I també el nostre cos, en el seu aparent silenci, és molt eloqüent. Així, dia a dia, les nostres trobades s'omplen de paraules, sentiments, escoltes, mirades, silencis i cossos. Això ens dona força.

La Kalu i la Dagui són dues nenes bessones. Em van portar un preciós regal d'any nou: un saquet ple de pedres rodones, de diferents colors i mides. I em van explicar: “Les pedres han vist i sentit moltes coses. Cada pedra és una de les persones que aquí som, com en les vostres reunions de dones. Cada pedra és diferent, única i totes estan juntes aquí dins per acompanyar-te sempre”. En escoltar-les, se'm van saltar les llàgrimes i no vaig poder fer altra cosa que abraçar-les en senyal d'agraïment.

Ho explica molt bé la poeta Maya Angelou “La gent oblidarà el que vas fer, el que vas dir, però mai oblidarà el que la vas fer sentir”. Aquestes pedretes van ser el meu millor regal d'any nou. Un saquet ple de persones, de sentiments, de paraules, de silencis, d'il·lusions, de somnis, d'esperances. Confio que es compleixin. Feliç any 2016!

‍

Aquest article va ser publicat inicialment a la Revista 2023 de Sendera, que pots consultar al complet aquí.

‍