La situació a la República Dominicana pel que fa a la immigració haitiana és molt complexa i dura.

Les deportacions massives i indiscriminades, sense atendre lleis internacionals o drets bàsics, estan a l'ordre del dia. I es podria escriure molt si parléssim també de les constants i conegudes corrupteles de persones empleades pel govern a les fronteres i controls. Però això és una altra història.

Avui volia explicar la meva alegria més gran de la setmana. Fa uns dies ens van avisar que hi havia un nen haitià amb cremades greus en una petita comunitat i que el seu estat de salut era greu. Ja havia estat atès i se li havien fet dos empelts, però la seva mare, sense saber espanyol i amb por de ser deportada en qualsevol moment, no s'atrevia a portar-lo a fer cures i fer el seguiment dels empelts, per la qual cosa se li estaven infectant.

Quan el vam visitar amb una metgessa pediatra no parava de plorar, amb por que el toquessin i qui sap a quantes coses més. Finalment, una veïna es va oferir a portar-lo a l'hospital per fer-li les cures.

Ja a l'hospital d'Azua se'ns va suggerir enviar-lo a la unitat de cremats de Santiago. Es troba a més de 5 hores de camí. Vam idear com enviar-lo, vam moure fils perquè ho fes una ambulància de l'ajuntament, vam aconseguir una carta de la senadora per si els parava migració, vam organitzar qui acompanyaria la mare, qui traduiria, el tema de les despeses...

Per sort, a l'hospital va aparèixer un metge amic que es va oferir per operar-li els empelts i així no haver de realitzar el complex trasllat a Santiago. Quin gran alleujament! Així que ara hem organitzat com donar continuïtat a les cures, contactar amb un cardiòleg pediatre i entrar en cirurgia per als empelts. També garantirem la seva alimentació, ja que al nen, com diuen a la República Dominicana, “li falta cullera” i menjar bé és essencial per a la cicatrització de les ferides, que són a gairebé tot el cos.

Queda molt camí per córrer, però aquestes situacions concretes i tan properes, en les quals podem coordinar diverses persones que se commouen per alleujar el sofriment, em donen una immensa gratificació.

Així que la meva alegria més gran de la setmana ha estat veure aquesta foto que li van fer després de sortir de la cura perquè mengés i prengués un suc! El petit semblava un altre.

‍

‍