Quan les llavors no se sembren només a la terra
Fa calor a Meki. El sol cau sobre els sostres de palla, els camins polsegosos i els camps de teff que envolten la ciutat. Aquesta energia latent —digna, vibrant— no es percep al primer cop d'ull, però t'embolica sense que ho notis: quan t'asseus sota una acàcia amb un grup de dones, comparteixes cafè amb una mare que obre el seu primer negoci o escoltes una nena de dotze anys explicar com vol ser infermera.
Una de les lliçons més profundes que he après en tot aquest temps és que aquí les llavors no se sembren només a la terra, sinó a les persones. En les idees, en la determinació, en els somnis. Durant aquests anys he comprès que implementar projectes no vol dir imposar solucions, sinó sembrar confiança i acompanyar, caminar al costat dels qui ja estan cultivant esperança.
Llavors que floreixen en comunitat
El dia de trobada a la casa de Rediet, el seu pati es converteix en un petit camp fèrtil: rialles que brollen i bitllets plegats amb compte, com petites llavors de confiança. Mares arriben amb nadons als braços, cistelles de pa o verdura fresca del mercat, totes formen part d'un grup d'estalvi comunitari. És un mecanisme simple i poderós: cada quinze dies es reuneixen i cada dona hi aporta una mica; juntes, creen el capital que els permet accedir a préstecs i crear el seu propi negoci, pagar matrícules o enfrontar emergències mèdiques.
He vist com una dona que no sabia llegir transforma un lloc de tomàquets en un negoci que sosté tota la família. I com, quan una no aconsegueix reunir la seva aportació, les altres es converteixen en terra fèrtil per ajudar-la. La solidaritat no es discuteix aquí: es practica. És una llavor invisible que creix en actes concrets.
Cabres que alimenten el futur
A les zones rurals, al costat de l'aroma del cafè i les veus de les criatures, se senten els balits de cabres lleteres. No són només animals, sense més ni més: són petites reserves de vida. D'elles, les dones obtenen llet per alimentar la seva prole i també per vendre al mercat, convertint un balut en ingressos, en llibre escolars, en medicines. La cria de cabres es torna una altra llavor sembrada a la comunitat: dóna força, dóna aliment, dóna autonomia.
Formació professional: brots de transformació
Les històries més lluminoses que tresor tenen nom de dona: Tigist, Almaz, Genet entre d'altres. Van arribar als nostres cursos de formació professional sense grans somnis de futur. Algunes no havien anat a escola; altres la van abandonar per matrimoni o maternitat. Avui són cuineres, perruqueres, professionals tèxtils. Es reconeixen davant del mirall amb orgull, i jo les reconec com a fruit del que juntes hem sembrat.
Recordo Almaz, explicant-me entre rialles i certa timidesa, com el primer dia no sabia ni posar en marxa la màquina de cosir. Avui confecciona uniformes escolars per a tres escoles rurals. El seu fill la veu i diu que vol ser com ella...
Aules amb espai per a totes les veus
Recorrem escoles on s'implementen tallers sobre salut i igualtat. Només cal una història, una imatge, una pregunta valenta, i l'aula explota en veus. Parlem de menstruació sense tabú, de respecte mutu, de somnis que travessen gèneres. Quan una nena s'aixeca i declara que vol ser doctora —i tota la classe l'aplaudeix—, sé que hem plantat una llavor amb arrel profunda. També construïm aules. Perquè estudiar sota sostre segur i en pupitres dignes també és sembrar futur, justícia, dignitat.
La vida a Meki no sempre és fàcil. Hi ha jornades on la distància pesa, els camins es dilaten i els contrastos desorienten. Però també és un indret d'una humanitat desbordant, una calidesa que transforma.
En aquesta terra vermellosa, Sendera no només implementa projectes: sembra xarxes, creix en comunitat, germina futur. Aquí em reconec com una més de les moltes mans que ajuden juntes a sembrar esperança.
Perquè com diuen les dones dels grups d'estalvi: “Qui sembra en comunitat, collita per a tot el llogaret”.
Aquest article va ser publicat originalment a la Revista 2025 de Sendera , que podeu consultar aquí .

