En el Dia Mundial de la Justícia Social, reflexionem sobre dos dels reptes més grans als quals s'han enfrontat les civilitzacions al llarg de tota la història i fins a l'actualitat: les grans bretxes de desigualtat i la distribució de la riquesa.

‍

Són sobradament conegudes les piràmides precolombines que han perdurat fins als nostres dies com a testimonis de les sofisticades cultures que es van desenvolupar durant segles a l'àrea mesoamericana, principalment als territoris dels actuals països de Mèxic i Guatemala. Milions de turistes visiten cada any els seus principals jaciments arqueològics, com Tikal, Teotihuacan, Xochicalco o Monte Albán.

Però pocs visitants s'adonen del fet que en gairebé totes s'han trobat restes d'incendis i de destrucció, marcant la fi de cadascuna d'aquestes ciutats estat, algunes fa gairebé 2.000 anys, d'altres fa relativament pocs segles, que els arqueòlegs han relacionat amb revoltes populars que van acabar amb la vida d'aquestes civilitzacions altament jerarquitzades i, també elles, piramidals: dirigides per una elit privilegiada i dominant, sotmetien una massa popular explotada i precària mitjançant la força militar i religiosa, fins a un punt de trencament que, tard o d'hora, va acabar amb la majoria d'elles, quan la població sotmesa i exhausta va decidir posar fi al domini dels seus opressors.

La qüestió social sempre ha subjagut en la història i en el destí de qualsevol civilització, i la sorpresa que ens poden produir els seus avenços tecnològics o les seves conquestes no hauria d'impedir que ens preguntem també, tant en el cas de les civilitzacions antigues com en les nostres societats contemporànies, si van aconseguir o hem aconseguit desenvolupar fórmules perquè els èxits assolits acabin permeant i beneficiant el conjunt de la població.

La història moderna ens presenta l'evolució, amb més o menys fortuna, de diferents models de distribució de la riquesa segons diversos models polítics.

En el moment actual, molts d'ells han entrat de nou en crisi, ja que en la seva majoria no han sabut disminuir l'enorme bretxa social que es continua obrint entre els més afortunats, d'una banda, i les creixents masses populars de l'altra, que no aconsegueixen assegurar-se el mínim per a una vida digna i amb oportunitats de creixement: les piràmides humanes del segle XXI són cada vegada més altes i més inabastables!

Les migracions desesperades entre països i entre continents són un record dolorós d'aquest fracàs en la producció i distribució de la riquesa no només a escala nacional, sinó a escala global; i l'auge dels nous líders polítics en l'escena global és tan sols un indicador de la necessitat flagrant de trobar fórmules reals i eficaces perquè tothom pugui participar en algun grau dels beneficis de la nostra civilització.

No es pot esperar que la riquesa d'una societat es distribueixi espontàniament de manera equitativa.

Els gestos admirables per part d'alguns filantrops i persones generoses i desapegades per compartir la seva riquesa amb els més desfavorits no aconsegueixen amagar una realitat comprovada de manera dolorosa durant milers d'anys: no es pot esperar que la riquesa d'una societat es distribueixi espontàniament de manera equitativa, ja que fan falta mecanismes públics i d'obligat compliment perquè la solidaritat entre els seus membres sigui efectiva i real.

Segons dades de l' INEGI (Instituto Nacional de Estadística y Geografía), més de la meitat de la població ocupada a Mèxic guanya menys de 5.000 pesos (250 EUR) al mes, en un país amb un PIB per càpita de més de 9.000 USD, però amb una distribució molt desigual de la riquesa. És tan sols un exemple més de la direcció en què s'està movent el repartiment de la riquesa a escala mundial, cada vegada més desigual i més polaritzada.

D'altra banda, hi ha consens sobre el fet que els recursos globals són més que suficients per poder oferir una vida digna a tots els habitants del nostre planeta.

En aquest sentit, l'anomenat tercer sector, on s'engloben organitzacions de la societat civil com Nuevos Caminos, té una doble missió: fer possible aquesta solidaritat amb aquells que es troben a la base, cada vegada més nodrida, de les nostres piràmides d'exclusió social, i reclamar i denunciar davant la societat la necessitat urgent de trobar formes més eficaces per distribuir la riquesa, un repte punyent i ineludible.

No podem continuar ometent el deure d'afrontar amb valentia i creativitat la tasca d'assolir una distribució més gran de la riquesa. Les piràmides mesoamericanes ens recorden, al llarg dels segles, que les societats polaritzades de manera extrema acaben fracassant en el seu intent de perpetuar-se. Som a temps d'evitar-ho, i tenim els recursos per fer-ho.

‍